Ver código fuente

De Drogopedia

La acción que has solicitado está restringida a los usuarios de uno de estos grupos: user.

Puede ver y copiar el fuente de esta página:

{{estilo}} == Origen == Si bé és possible que els efectes psicològics de l'opi ja fossin coneguts pels antics sumeris, la primera referència indubtable al suc de rosella es troba en els escrits de Teofrast al segle III aC Els metges àrabs tenien gran experiència en l'ús de l'opi que es dissemina per tots els territoris dominats per l'Islam en pastilles que a vegades portaven imprès el segell mash Allah (present de Déu). A Roma l'opi va ser àmpliament utilitzat i era, juntament amb la farina, un bé de preu controlat amb el que no es permetia especular. Els mercaders àrabs van introduir el compost a l'Orient on es va utilitzar principalment per al control de la disenteria. Se li atribueix a Paracels haver popularitzat novament l'ocupació de l'opi a Europa, ja que havia caigut en desús a causa de la seva toxicitat. Al segle XVIII fumar opi es va fer popular a Orient. A Europa, la fàcil disponibilitat del mateix va dur a cert grau d'abús, però el problema mai va arribar a ser tan prevalent ni tan destructor de la societat com l'abús de l'alcohol. La paraula opi deriva del nom grec opion per "suc", ja que el compost s'obtenia del suc de roselles. == Composició == L’opi pot presentar-se com una resina color marró fosc o com una pedra negra i trencadissa tot i que la consistència varia segons el temps d'exposició a l'aire i els processos de refinació. L'opi és el suc de les càpsules de cascall. Aquestes es posen a gotejar en sacs penjats a l'ombra, el líquid resultant es pasta i es divideix en "boles de opi" de 300 gm aproximadament. Aquest conté més de 20 alcaloides diferents, entre els principals es troben papaverina, tabaína, morfina i noscapina. Degut a l'absència de controls de qualitat, en el mercat negre l'opi pot barrejar-se amb goma aràbiga, quinina, lactosa, i substàncies similars. == Efectes == A través de la història, aquest psicoactiu ha estat administrat de diverses maneres. Els pols i les preparacions d'opi amb alcohol s'ingereixen per via oral. Quan l'opi es presenta en forma de pedra, aquesta s'ensorra i es fuma en una pipa convencional en el fons s'assenta una mica de tabac o marihuana per facilitar la consumació. Quan s'adquireix en brut, l'opi ha refinar per transformar-se en chandoo abans de ser fumat. En forma casolana aquesta operació pot realitzar dissolent l'opi en aigua destil lada. L'aigua es bull i es filtra. El procés es repeteix tres vegades fins que la massa adquireix una consistència de xarop. Aquest es converteix en una cassoleta de fang semiesfèrica, proveïda d'un canó que s'adapta a un tub d'uns quaranta centímetres de llarg que és la pipa. Els efectes de l'opi comencen entre els 15 i els 30 minuts després de la seva ingestió o entre 3 i 5 minuts després de ser fumat i duren entre 4 i 5 hores. En arribar al cervell, els alcaloides de l'opi ocupen els receptors específics de certs neurotransmissors genèricament anomenats endorfines que es produeixen de forma natural dins del cervell humà. La majoria d'ells actuen com a agonistes fixant-se a les tres categories de receptors d'opioides descobertes fins ara en el SNC i que es designen amb les lletres gregues mu, kappa i delta. Els efectes analgèsics i antiestresantes que normalment produeixen les endorfines es veuen incrementats en presència dels alcaloides de l'opi. Les dosis baixes d'opi fluctuen entre 500 mg i un 1 g; les mitjanes entre 2 i 3 g; les altes entre 4 i 5 g. La dosi letal en subjectes sense tolerància es calcula en 10 g. Per Jean-Louis Brau la iniciació al opi no va ser molt agradable: Vaig obtenir els mateixos resultats en les meves dues primeres experiències: nàusees, vòmits, mal de cap seguit de son pesat, i al dia següent un despertar desagradable ... Segons opinió dels grans fumadors, cal saber superar l'estat preliminar, acostumar l'organisme a la droga per tal de poder assaborir els beneficis del "ídol negre" ... Jean Cocteau aconsellava acostar-se al opi com "convé acostar-se a les feres: sense por", i sostenia que el major perill estava en fumar "contra un desequilibri". En veritat l'opi és una de les drogues menys perilloses. En l'obra The secrets of the mind-altering plants of Mexico, un consumidor anònim relata: Si vaig a transmetre les sensació produïda per l'opi, la descriuré en termes d'una experiència amb la que altres estiguin familiaritzats. Imagina't a tu mateix en el camp o als pastures en una tarda calorosa i relaxada d'estiu. De moment, estàs descansant a l'ombra, i et concentra en res que no sigui el brunzit d'un avió, lluny, amunt lluny de tu. Ocasionalment, aquest so és interromput pel so distant d'ocells i insectes. Tu estàs relaxat i complagut, i els monòtons sons i el clima calent et produeixen efectes hipnòtics. No vols moure't d'on estàs; ni tan sols vols pensar. Així és l'opi. La sensació és similar. Si tens fam, oblides que tens gana. Si estàs deprimit, la teva depressió es transforma en una complaença tranquil. Després de prendre opi entres i sals d'un somni. No et dorms, però de cap manera estàs cabalmente despert. És com si estiguessis suspès en una mena de "zona intermèdia" entre el somni i la vigília. Res importa, i tot està bé. Aquestes experiències coincideixen bastant amb l'estereotip del consumidor passiu dels fumaders cinematogràfics, però, en les seves cèlebres Confessions d'un opiòman anglès, Thomas de Quincey diu que l'opi (que consumia en forma de tintura) no ho duia a cercar la solitud " i molt menys la inactivitat, o l'estat de malaptesa i autoinvolució atribuït als turcs. " En comparar l'alcohol amb el opi, sosté que: El plaer causat pel vi és sempre ascendent i tendeix a una crisi, després de la qual descendeix; el de l'opi, una vegada generat, es manté estacionari durant vuit o deu hores [...] Però la distinció fonamental rau en que mentre el vi desordena les facultats mentals, l'opi, per contra-si es pren en forma adequada-, introdueix en elles el més exquisit ordre, legislació i harmonia. El vi li roba a l'home el control; l'opi el reforça enormement. El vi torba i ennuvola el judici i dóna una lluentor preternatural i una exaltació viscuda a les admiracions i els menyspreus, els amors i els odis del bevedor; l'opi, per contra, els aquieta i restableix el judici [...] la expansió de sentiments més benignes pròpia l'opi no és cap efecte febril, sinó una sana restauració d'aquest estat que la ment hauria recobrar naturalment amb l'eliminació de qualsevol irritació profunda i del dolor que l'hagués torbat enfrontant als impulsos d'un cor originalment just i bo [...] En resum, per dir en una paraula, l'home ebri està i sent estar en una condició que dóna la supremacia a la part merament humana, i amb freqüència a la part brutal, de la seva naturalesa, mentre que el que pren opi sent que la part més divina de la seva naturalesa és la que mana, és a dir, que els efectes morals es troben en un estat de serenitat sense núvols, i la gran llum de l'intel lecte majestuós domina tot. A nivell físic, l'opi provoca una disminució de la temperatura i el ritme de funcionament corporal, contracció de les pupil les i restrenyiment. El consum immoderat ocasiona mala assimilació dels aliments, trastorns digestius i insuficiència hepàtica, i en casos greus d'abús reiterat: insuficiència respiratòria, congestió pulmonar, asma o angina de pit. No existeix cap informe sobre possibles danys genètics en nadons els pares dels consumeixen opi habitualment. L'opi provoca tolerància i dependència física i psíquica. Un síndrome d'abstinència lleu pot sorgir fins amb 15 i 30 mg diaris administrats durant dos o tres mesos. Els seus símptomes es presenten entre les 48 i les 72 hores posteriors al retir; es caracteritzen per ansietat, inquietud, irritabilitat, llagrimeig, dolors articulars, insomni, transpiració excessiva, dilatació de pupil•les, calfred, diarrea i rampes musculars. Aquests símptomes s'experimenten al voltant d'una setmana. La Fundació per a la Investigació del Alcoholisme i la Drogadicció de Canadà informa que de qualsevol manera, el síndrome d'abstinència provocat per l’opi és molt menys perillós que el síndrome d'abstinència generat per l'alcohol i els barbitúrics. Una possible intoxicació aguda d’opi podria ser combatuda amb cafeïna, amfetamina, cocaïna o similars. == Usos terapèutics == Els metges grecs preparaven “triac” amb diferents continguts d'opi. A partir de l'Edat Mitjana, els antics apotecaris confeccionen diversos alcoholats i hidrolats, fàrmacs que s'obtenien al destil certes plantes amb vapor d'alcohol o amb vapor d'aigua. Els alcoholats estan subdividits en alcoholatures i tintures. Les primeres es preparen amb plantes fresques i les segones amb plantes seques. Se'ls utilitza com analgèsics generals, com a remeis per a l'insomni, contraccions uternes i trastorns gàstrics. Els anomenats pols de Dover (que contenen fins a un 95% d'opi) i la tintura d'opi (5 g d'extracte de opi diluïts en 95 g d'alcohol) van ser bastant populars fins que el 1660 Thomas Sydenham, considerat l’Hipòcrates d'Anglaterra, inventa el “llaudà” que porta el seu cognom i popularitza la següent recepta: "Prengui vi d'Espanya, 1 lliura; opi, 2 unces; safrà, una unça; canyella i clau en pols; fagis coure tot això a foc lent, al bany maria, durant dos o tres dies, fins que el líquid tingui la consistència necessària; fíltris després i guardis per fer ús. " Sydenham escrivia el 1680: "D'entre tots els remeis que Déu Totpoderós li ha complagut donar a l'home per a alleujar els patiments, no n'hi ha cap que sigui tan universal i tan eficaç com l'opi". En el curs dels segles posteriors l'admiració de la classe mèdica davant els efectes analgèsics l'opi i dels seus derivats es va anar moderant al conèixer la seva toxicitat i la seva capacitat per causar dependència física. El coneixement d'aquests efectes secundaris considerats indesitjables, unit a la manca d'altres tipus de drogues capaços d'exercir una acció analgèsica tan potent, estimular una gran activitat de recerca científica per descobrir opiacis sintètics que tinguessin les propietats positives d'aquest fàrmac natural però sense els seus característiques negatives. == L'època dels elíxirs i les panacees == Fins a principis del segle XIX un dels sistemes de venda favorits era el correu, hi havia una quantitat enorme de farmacèutics, metges i charlatanes que fabricaven preparats a base d'alcohol, cocaïna, opi, els seus derivats i diverses substàncies psicoactives més. Bàlsams, tònics, elíxires, ungüents i pólvores amb majors o menors proporcions inunden les drogueries. Els comptes farmacèutics de Goethe, Novalis, Goya, Coleridge, Shelley, Byron, Wordsworth, Keats i Walter Scott mostren un consum regular de láudano. Se suposa que Goya i Walter Scott van arribar a prendre 800 gotes diàries de láudano, quantitat letal per a més d'una persona sense tolerància. Altres il lustres usuaris de la droga van ser Edgar Alan Poe, Pere el Gran, Catalina de Rússia, Federico II de Prusia, María Teresa d'Àustria, Lluís XV de França, Guillem II d'Anglaterra, així com les cases reials de Suècia i Dinamarca. == Les guerres de l'opi == Els xinesos només havien utilitzat la cascall amb finalitats medicinals, però en el segle XVI els àrabs les van transmetre l'art de escarificar les càpsules de rosella i amb això, l'ús recreatiu de l'opi. El costum es va tornar tan popular que les grans importacions de cascall acabarien desequilibrant les pròsperes finances xineses per primera vegada en la seva història. En 1729 l'emperador Yong-Tcheng promulga un edicte prohibint la importació de l'opi. El suc de cascall s'introdueix aleshores clandestinament, primer finançat pels portuguesos ia partir de 1773 gràcies a la East India, companyia anglesa que té el monopoli exclusiu sobre les plantacions hindús i incrementa considerablement el trànsit. Malgrat un segon edicto que el 1796 aplica la pena capital a contrabandistes i amos de fumaderos, la quantitat d'opi contrabanda puja a una tona i mitja. Comprovant que era impossible impedir l'entrada il•legal del psicoactiu, l'emperador opta per negociar amb els anglesos pactant que la quantia de les importacions d'opi haurà de ser compensada amb els ingressos de l'exportació de te. La monarquia anglesa no fa gran cas dels acords. Jean-Louis Brau relata en la seva Història de les drogues que l'opi de contraban era trocado al llarg de les costes xineses per lingots d'or o de plata i obres d'art antigues, ja que aquestes començaven a estar en voga en Europa. Entre els principals traficants està James Mathelson, un metge de la East India. Davant l'inesgotable mercat, decideix associar-se amb jardí, un baró escocès que encobreix el negoci exercint el càrrec de Cònsol de Dinamarca a Macau. Jardines, tot un geni comercial, defensa els avantatges de la prohibició sobre la legalització i aconsegueix que el negoci prosperi incloent Sir H. Palmerston, llavors ministre d'Afers Exteriors. Utilitzant les societats secretes xineses com intermediàries, aviat estableixen àmplies xarxes de distribució. Per a 1820, quan la pena s'estén als consumidors, el contraban puja a unes set-cents cinquanta tones, per la qual cosa l'emperador i els seus consellers (no pocs d'ells aficionats al opi) es reuneixen per prendre alguna decisió. Un grup de la cort encapçalat pel Ministre del Consell Privat, proposa legalitzar novament l'ús i cultivar cascall com a solució immediata; altre grup liderat pel mandarí Lin Tseth-seva presenta un llarg al legat condemnant el suggeriment i proposant mà dura per acabar amb el problema. Lin convenç a l'emperador i aconsegueix que el nomenin Alt Comissionat Imperial amb poders extraordinaris. Tota vegada que analitza la situació, Lin comprova que la prohibició ha ocasionat greus casos de corrupció entre la burocràcia civil i militar. Intentant posar remei a la situació, envia a nom de l'emperador una carta adreçada a la reina Victòria amb arguments morals sobre els estralls del consum entre la població. Segons relata Escohotado en la seva pròpia Història de les drogues, la carta es rep amb sorpresa a la cort anglesa ja que calculant la relació entre habitants, Anglaterra consumeix bastant més opi que la Xina. La notícia de que aquesta panacea a Europa, constitueix un infern a la Xina, commociona al reina, que transmet la missiva a la Cambra dels Comuns. La Cambra, en una moció aprovada per majoria absoluta, assegura que resulta "inoportú abandonar una font d'ingressos tan important com el monopoli de la East India en matèria de opi." Davant el nul èxit obtingut, el comissionat continua doncs amb el seu pla d'imposar mà dura al contraband i confisca unes vint mil caixes d'opi, escriu una oda al déu del mar disculpant per la qual cosa està a punt de fer i ordena que llancen les aigües més d'una tona de la substància infernal. Immediatament, Anglaterra declara la guerra fundant la seva declaració en «un intolerable atemptat contra la llibertat de comerç». Mentre els anglesos envien al seu cos expedicionari, els xinesos, organitzen un concurs entre trenta lletrats, el tema és la redacció en vers d'un part de victòria. El guanyador del concurs seria designat de Ning-Poi. Així les coses, l'emperador vençut subscriu el 1843 el Tractat de Nankin. Les clàusules acordades van ser: l'obertura al lliure comerç de cinc ports, una indemnització de 21 milions de dòlars i la cessió a Anglaterra de Hong Kong i Amoy. L'opi, per desig exprés dels anglesos, continua sota prohibició. Mathelson comenta per escrit als seus socis londinencs: "El mercat patia una veritable inundació del producte; la tonteria de Lin augmentarà els beneficis." Vint anys després, quan el trànsit anglès d'opi a la Xina supera les dues mil tones, hi ha un altre incident degut a que l'autoritat de Cantón es nega a pagar certes deutes als anglesos; aprofitant l'assassinat d'un missioner, França forma una coalició amb Anglaterra per atacar novament el territori xinès. Després d'una guerra molt més breu, se signa el Tractat de Tietsing el 1857. Els guanyadors imposen ara una altra sèrie de drets comercials i de trànsit, llibertat completa per a les tasques de les missions cristianes i la legalització de les importacions d'opi a canvi d'un impost del 5%. "La opiómana emperadriu Tse-uhi, signant del tractat, recomana oficiosament seguir resistint als missioners." == Un fumadero xinès d'opi en el segle XIX segons Jules Verne == Situada en l'ambient internacional de 1872, La volta al món en vuitanta dies, una de les obres més famoses del clàssic Jules Verne, descriu un fumadero d'opi a Hong Kong, territori xinès aleshores. Dos dels personatges secundaris de la història, Passepartout (el criat francès del acabalat londinenc Phill Fog qui ha acceptat l'aposta de donar la volta al voltant del globus terraqüi en un termini de 80 dies), i Fix (un detectiu que creu que el cap del francès és un lladre), busquen un bar per prendre una copa i xerrar, però entren a un fumadero. Jules Verne aprofita aquest escenari per abocar les seves opinions al voltant del opi, els seus usuaris i la qüestió xinès-anglesa en relació a aquesta droga: Fix i Passepartout es van adonar que havien entrat en un fumadero, freqüentat per aquests miserables, embrutit i degenerats als quals la mercantil Anglaterra ven aquesta funesta droga de l'opi per un import anual de dos-cents seixanta milions de francs. Tristos milions aquests obtinguts de l'explotació d'un dels més terribles vicis de la naturalesa humana. El govern xinès ha intentat inútilment d'oposar-se a aquest abús per mitjà de lleis severes. Inicialment reservadop a la classe rica, l'ús de l'opi ha baixat a les classes pobres i els seus estralls s'han fet incontenibles. Es fuma opi a tot arreu, a la Xina; homes i dones es donen per igual a tan deplorable passió, i quan ja estan acostumats a les seves inhalacions no poden prescindir de l'opi sense patir horribles contraccions estomacals. Un gran fumador pot fumar fins a vuit pipes diàries, però es mor en cinc anys. == Legalitat == L'opi és una substància prohibida, pertanyent a la Llista I. En la pràctica això significa que no hi ha alguna autorització per a comercialitzar l'opi amb fins recreatius. L'únic que s'autoritza després de estrictes i burocràtics tràmits és la producció d'alguns dels seus alcaloides destinats a cobrir "necessitats mèdiques legítimes".

• Plantilla:Editar
• Plantilla:Estilo

Volver a Drogopedia.